diumenge, 27 de febrer del 2011

Cartografia i identitat en la col·lecció de mapes de David Rumsey

El lloc web David Rumsey Map Collection té moltíssim interés per a tota persona amant de la cartografia històrica. Entre els nombrosos mapes decimonònics hi referenciats, hui vull presentar-vos l'«Ethnographische Karte von Europa» recollida en el Physisch-Statistisch und Politischer Atlas von Europa de Constant Desjardins (fig. 1).

Fig. 1. Ethnographische Karte von Europa, oder Darstellung der Haputvertheilung der europaischer Völker nach ihren Sprachen und Religions-Verschiede nheiten; der Jugend gewidmet von C. Desjardins, mit erklarendem Text von J.H.

Data de l'any 1837 i constituïx un dels pocs exemples de mapes etnogràfics on apareix el gentilici «valencians». Però, a més, les nostres latituds hi apareixen agrupades amb altres territoris de l'àmbit lingüístic estés a banda i banda de la serralada de les Corberes -comú amb Occitània, doncs- per més que sota el nom de «romanesos»! (Romanier en alemany) (fig. 2).

Fig. 2. Segons este mapa de Constant Desjardins, valencians, catalans, llenguadocians, provençals, etc. conformarien l'espai territorial dels romanesos, una de les branques de la família lingüística Griechish-Lateinische, és a dir, greco-llatina (subagrupació de les llengües indoeuropees que no té cabuda en la vigent classificació, que enumera per separat les branques grega i neollatina al mateix nivell que la germànica, l'eslava, la cèltica, l'armènia, etc.).

Sobre este bateig en principi sorprenent, s'ha d'aclarir que, en aquells temps i en llengües com l'anglés, el francés o l'alemany, el poble que coneixem a hores d'ara com a romanés encara rebia apel·latius derivats dels topònims Valàquia («valac»), Moldàvia («moldau») o Moldàvia i Valàquia («moldau-valac»), és a dir, dels dos països inicialment constitutius del que acabaria éssent l'estat de Romania.

Però, per quina raó la designació de romanesos per a agrupar a provençals, catalans, valencians, etc.? S'ha de recordar al respecte que, durant l'Edat Mitjana, les naixents llengües neollatines van ser conegudes amb derivats del gentilici de Roma com ara «romanç» (en el nostre cas), romance (pel que fa al castellà), etc., i que la llengua d'oc va arribar a ser batejada in situ per alguns autors com a roman o lenga romana, és a dir, com a «romà» o «llengua romana», la qual cosa evidenciava magníficament la seua filiació. Esta última denominació seria represa durant el segle XVII i, posteriorment i a cavall del domini occitano-romànic, pel català Antoni de Bastero en el segle XVIII, pel nordcatalà Francesc Jaubert de Paçà en el XIX, i pel provençal (però francòfon) François Raynouard també en el segle XIX: la llengua romana, únic idioma directament successor del llatí segons esta tradició erudita, s'hauria transformat en llengües com ara el francés, el castellà, etc. (nétes del llatí, doncs), però s'hauria conservat pur al Sud de França i -particularment per a Raynouard- a l'est d'Espanya.

Pel que fa al naixement de la denominació «llengües romàniques» (langues romanes en francés) sembla tindre els seus orígens el 1818: en quell any el gran erudit, historiador naturalista i arqueòleg Charles de Gerville, i en carta al seu amic Arcisse de Caumont, també historiador i arqueòleg, hauria utilitzat per primera vegada el terme roman (romànic, derivat de la paraula llatina romanus, romà) per a designar idiomes procedents de la llengua dels romans.

En qualsevol cas, en el mapa de Desjardins els Valencier, Mallorkaner, Aragonier und Catalonier in Spanien, així com els Languedoker, Gascogner, Provenzaler etc. in Frankreich vam aparéixer davant del món agermanats com a Romanier. Fins i tot, i de forma molt divergent amb la taxonomia lingüística dels nostres dies, el conjunt incorporava efectius (i suposats) parlants de reto-romànic. Quins? Doncs els Rhäter in Graubünden, Wallis und Süd-Tyrol: els romanxs del cantó suís dels Grissons, els retoparlants -no existents en la realitat- del cantó de Wallis (també a Suïssa i que hui identificaríem com a parlants francoprovençals), i els ladins del Tirol del Sud (fig. 3).

Fig. 3. Ubicació de les parles reto-romàniques que, en el mapa de C. Desjardins, són agrupades amb les que s'estenen des de les terres valencianes a les provençals.

Amb posterioritat a este mapa, i sempre durant el segle XIX, alguna altra obra cartogràfica ens aplicaria un gentilici comú tan paregut a Romanier com Romanen, «romans», però en l'esmentada agrupació ètnica ja deixarien d'estar inclosos tant els Aragonier com els Rhäter (tanmateix estos últims, els rètics, també podrien ser coneguts com a romans però separadament de provençals, catalans, etc.).

Les imatges d'este post són producte de la digitalització d'una impressió en paper procedent de la
David Rumsey Map Collection adquirida mitjançant Pictopia. La imatge original és accessible en esta adreça: http://www.davidrumsey.com/luna/servlet/detail/RUMSEY~8~1~34453~1180065:Ethnographische-Karte-von-Europa,-o