divendres, 14 de maig del 2010

Ha mort Miquel Siguan.


Mor Miquel Siguan, autoritat mundial en psicolingüística
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/05/mor_miquel_siguan_autoritat_mundial_en_psicolinguistica_51552.php
«Miquel Siguan va morir aquest dissabte a Barcelona a l'edat dels 92 anys a causa d'un aneurisma. Considerat una autoritat mundial en psicolingüística, va ser un defensor de la immersió i del bilingüisme. Miquel Siguan, personalitat científica clau als primers anys de la Transició, va portar del Quebec el model d'immersió lingüística que s'acabaria aplicant en el sistema escolar català. Va ser creador de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB), doctor honoris causa per la universitat Autònoma de Barcelona i les universitats de Ginebra, País Basc i Sevilla, i autor d'una trentena d'obres, moltes d'aquestes traduïdes a diversos idiomes.La seva capacitat el va portar a una carrera científica que el conduiria de la psicologia clínica a la psicologia industrial, la social, l'evolutiva i finalment, ja als anys 70, a la psicolingüística, d'on en va assolir més anomenada.Als anys 80 i 90 Siguan va tractar el contacte entre llengües i es va convertir en assessor de la Unesco i la Comissió Europea. El 1988 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. El Singular Digital l'entrevistava ara fa escassament uns mesos en motiu de la publicació de les seves memòries.Siguan serà enterrat aquest avui a dos quarts de dotze del migdia al cementiri de Sant Gervasi».

§§§§§§

Miquel SIGUAN (Declaracions a Rafael Company & Marc Borràs: «Miquel Siguan. A Babel la Pentecosta», Mètode. Revista de Difusió de la Investigació de la Universitat de València, 12, Llengua, nació, norma, conflicte, Universitat de València, València, 1996, pàg. 38)

Que hi ha una estreta relació entre llengua i política en el món contemporani és clar, però això no ha passat sempre així.


A l’Europa de l’edat mitjana hi havia moltes llengües per comunicar-se i això no tenia una repercussió política immediata, o almenys no tan forta. És clar que tampoc no podem pensar que a l’edat mitjana el concepte de nació fos tan clar, quan un rei moria podia repartir el territori entre els seus fills... i això és bastant incompatible amb una idea de nació.


Val a dir que la idea d’estat nacional es va anar construint al llarg de l’època moderna i, alhora que s’unificava l’estat, semblava més còmode també unificar la llengua. Però aquesta unificació responia a un criteri de coherència ―diguem-ne administrativa― del poder.


Al segle XIX, però, a aquesta situació de facto s’afegeix un tipus de justificació ideològica: tots els que parlen la mateixa llengua, tenen la mateixa cultura i la mateixa tradició i, per tant, constitueixen una mateixa nació. A partir d’aquí, la llengua esdevé un dels principals senyals d'identitat. Fins i tot, en alguns casos, la llengua substitueix d’altres senyals identificatius que havien estat molt importants. El nacionalisme quebequés ―que ara incideix tant i tant en les diferències lingüístiques― es fonamentava sobretot en distincions religioses. Hi ha bastants situacions semblants. Però és veritat que al segle XIX la llengua passa a ocupar un primer pla i és en nom de la llengua que s’unifiquen territoris en una unitat política (com Itàlia o Alemanya) o, a l’inrevés, que territoris que formaven un estat o un imperi (com l’austro-hongarès) es van desmembrant.

dilluns, 3 de maig del 2010

Ara.

El passat dimecres 28 d'abril vaig donar una conferència en l'aula F.3.2 de la Facultat de Geografia i Història de València. L'entitat Tirant lo Blanc m'havia convidat per a parlar sobre "El Poble Valencià i Europa" i ho vaig fer. Però, a més, hi vaig voler dir alguna cosa "complementària". Transcric íntegrament la crònica que n'apareix hui en el diari Levante-EMV. La signa Paco Cerdà, a qui agraïsc enormement l'esforç de síntesi realitzat i el grau de versemblança aconseguit.

Només vull aclarir que, en la taula on jo seia també es trobava un membre del valencianisme jove. I que, evidentment, el pervindre del valencianisme depén molt més de les iniciatives de persones com ell que no de les reflexions que jo puga fer. En qualsevol cas les meues paraules responen a conviccions ben fermes, compartides amb la resta de persones demòcrates: el 1987, en els inicis de la tertúlia de l'Hotel Inglés, un convidat va dir que per a resoldre el conflicte identitari valencià tot era negociable. Llavors un liberal de la vella escola (Joaquim Muñoz Peirats, que morí poc després) va demanar la paraula: No. Todo no es negociable. Va dir. I continuà: Los derechos humanos no son negociables.
Doncs això.

´El valencianismo sólo sobrevivirá si acepta a un pueblo mestizo´
En un aviso contra tentaciones esencialistas, el teórico Rafael Company advierte que el proyecto valencianista sólo será viable si engloba a los inmigrantes que trabajan por su nueva sociedad.

PACO CERDÀ VALENCIA
Igual que no se entiende el pueblo valenciano actual sin la herencia europea asimilada, tampoco se comprenderá el futuro de la sociedad valenciana sin encajar a los nuevos emigrantes llegados a la terreta desde Europa u otros continentes. Y esto, según advirtió el teórico Rafael Company en la última conferencia del ciclo sobre valencianismo que acoge la Universitat, es el "reto" que afronta el movimiento nacionalista valenciano. "El valencianismo sólo sobrevivirá si acepta un pueblo muy mestizo, porque es el único existente y porque ese pueblo es el que propicia que se haga el pan y se atienda a las personas dependientes. Porque estos ciudadanos son tan valencianos como los que defienden una bandera quatribarrada, con franja azul o estelada", dijo Company para ahuyentar cualquier "tentación esencialista" o etnicista en nombre de una patria. "Independientemente de si somos una nación o dos o tres, -añadió- la integración de los inmigrantes es el reto real de futuro. Porque hay que recordarlo: valenciano es quien vive y trabaja en el País Valencià".
Esto fue un aldabonazo de Rafael Company dirigido a quienes lleven en la sangre una dosis extra de nacionalismo. Pero hubo más. El ex director del MuVIM y activista nacionalista desde la juventud duda acerca de "si el valenciano tiene realmente futuro". Ahora bien: de lo que sí que está seguro es de que "el pueblo valenciano es un concepto administrativo pero no sentimental" tras la fractura producida en la Batalla de Valencia.

Europa no es la salida
En realidad, Rafael Company acudió a hablar de la relación entre Europa y el pueblo valenciano. Y partiendo de un profundo europeísmo, también ahí fue crítico. "La Unión Europea actual no tiene nada que ver con aquello que alguna vez nos pudo emocionar. Hoy es la suma de 27 egoísmos de Estado y populismos chabacanos con discursos xenófobos e intolerantes". Esa Europa, subrayó, "no creo que ayude al proyecto valencianista".
De hecho, esa misma Europa sirve de espejo en el que ver reflejados algunos de los problemas del nacionalismo valenciano. Con un fuerte apoyo en las imágenes y los gráficos, Rafael Company demostró que el boicoteo a los productos catalanes y la extranjerización de los vecinos del norte bebe de las técnicas nazis, "sólo que ellos lo llevaron a la quinta potencia".
También en el Viejo Continente hay polémicas sobre las variedades lingüísticas al estilo catalán/valenciano. Ocurre con el bosnio y el croata, el danés y el noruego, el búlgaro y el macedonio, corso e italiano, gallego y portugués... "La ideología lingüística en Europa es blavera", resumió. También hay pugnas europeas entre pan-nacionalismo y nacionalismo estricto (al estilo Països Catalans/País Valencià) y eso se puede ver con los flamencos, moldavos, chipriotas o checoslovacos. Ni siquiera hemos sido originales, zanjó Company, en las disputas que han socavado la identidad valenciana en las tres últimas décadas.

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/05/03/valencianismo-sobrevivira--acepta-pueblo-mestizo/701830.html

La fotografia, signada per F. Bustamante, porta el següent peu: Rafael Company, junto a un mapa que marca "la Europa que cuenta".