Publicacions de la Universitat de València acaba de traure a la llum un volum que porta per títol País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. En primer lloc he de dir que em sorprén una miqueta comprovar que en la contraportada, i juntament amb la identitat corporativa de l’editorial, hi apareix ben visible l’expressió «Valencians pel Canvi», denominació d’una coneguda plataforma cívica valenciana fundada el 1999: dic que això em sorprén perquè la referència a VpC no apareix en cap altre lloc del llibre ―no figura, per exemple, en la indicació del copyright―, i en conseqüència no acabe de tindre clar si l’obra és una coedició, o si esta criatura escrita és el fruit d’una altra mena de col·laboració.
Siga com siga, supose que el contingut del llibre mereixerà els comentaris i les respostes, com a mínim, d’aquells interessats en el pervindre del valencianisme «catalanista» i, també, dels capficats en aconseguir que el valencianisme no duga aparellat el qualificatiu de «catalanista».
En altra conjuntura personal ―i en tant que valencianista excatalanista, membre del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, i del BLOC― potser m’atreviria a endinsar-me en el conjunt de reflexions de País Valencià, segle XXI, però travesse una època en què veig limitat el meu temps lliure per l’exercici de moltes i diverses ocupacions. No obstant això, i atenent a que en una part de l’obra he sigut esmentat amb nom i cognom, i donat també que les coses que s’hi diuen de mi són absolutament errònies, considere del tot necessari escriure este post i enviar-ne còpia a l’autor del desaguisado.
Estic referint-me a Pau Viciano, artífex del text «Il·lusions i realitats a dues bandes d’una frontera» (pàgs. 17-23). Viciano hi jutja quatre de les cinc col·laboracions presents en el llibre realitzat en ocasió dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918, i m’hi retrata (pàg. 22) amb els següents trets principals:
a) autor d’un «cant al blasquisme, no al de don Vicent, sinó al d’un altre Blasco, Rafael, l’exconseller socialista i conseller perpetu del Partit Popular»;
b) propugnador de l’acceptació d’«aquesta “Florida feta a la valenciana”» en què s’ha convertit la València del PP;
c) partidari «segurament» de la gestió privada de la sanitat, l’educació, les pensions i la dependència; i
d) impulsor d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps».
El text en què Viciano es «fonamenta» per tal de caracteritzar-me com ho fa es diu «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», i ocupa quatre pàgines (52-55) de l’esmentat volum commemoratiu:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
He de confessar que la meua primera reacció ha sigut rellegir les meues paraules, i això per si de cas vaig ser molt confús quan escriguí aquella reflexió. Però no: Viciano m’ha «construït» amb les quatre característiques de marres contra tota lògica. Vegem-ho detalladament:
1. Esmente, és cert, a Rafael Blasco en una ocasió. Però en este context (pàg. 53):
Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant en molt bona part la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.
Si de l'anterior enumeració de polítics, i de la redacció del text que acabeu de llegir, es pot deduir que jo faig apologia de l'obra política de Rafael Blasco, no sé per quina raó Pau Viciano no diu també que faig apologia ―per exemple― de Joan Lerma, el responsable de la defenestració de qui posteriorment seria «conseller perpetu del Partit Popular»...
2. Esmente, igualment, la «Florida feta a la valenciana» en què el PP ens ha convertit, però d’esta manera (pàg. 55):
Un model, en tot cas, molt poc planificat [...] Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!
El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.
Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, i perfectament, la crítica al model de Francisco Camps et alii, basat en els eventos amb què s’omplen la boca i bombardegen mediàticament els ciutadans. Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, també perfectament, la meua aposta «socialdemòcrata avançada». Llavors: de què va Viciano?
3. No sé, igualment, d’on pot haver tret Viciano que jo participe d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps». I no sé, tampoc, per quina raó li sap tan greu que jo advoque per un partit valencianista que puga ser votat per «falleres de mare senegalesa». Este últim extrem, em pense, estava prou ben explicat en el meu text (pàg. 55):
El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.
Per a tancar el tema, i a la vista de les conclusions que Pau Viciano trau sobre mi, em plantege una doble hipòtesi: la primera, que sent com és un medievalista coneixedor del llatí, travessa una estranya regressió que l’impossibilita entendre llengües romàniques com la nostra (i llavors estic per dirigir-me a ell com a «Paulus Vitianus», per tal que m’entenga millor); la segona, que l’il·lustre historiador que ha decidit retratar-me com afí al regionalisme pepero neoliberal, va fer una lectura tan esbiaixada del meu text perquè allò que importava era fer-me encaixar en un «motlle» prèviament fabricat. Cosa que jo, Rafael Company, mai he fet amb ell.
