diumenge, 3 de maig del 2009

La història dels diners del món, a la capital del País Valencià.




Els amants i estudiosos de la història econòmica i de la numismàtica compten amb un nou espai dedicat a les esmentades disciplines: la rigorosa exposició permanent «Història dels diners».
Esta mostra es troba ubicada en les instal·lacions del Museu de Prehistòria (Centre Cultural La Beneficència, C/Corona 36), en el centre històric de la ciutat de València ―a escassos metres de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), a cinc minuts de la Porta o Torres de Quart, a quinze minuts a peu del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM), i a uns vint minuts de l’estació de ferrocarril de València (l’Estació del Nord) i de la plaça de bous de la ciutat.

L’accés a l’exposició «Història dels diners», com a la resta de les exposicions del Centre Cultural La Beneficència, es gratuït, i pot realitzar-se de dimarts i diumenge (a partir de les 10 del matí, i fins les 8 de la vesprada en hivern i fins les 9 en estiu).
Crec que ningú millor que els mateixos responsables de l’exposició, arqueòlegs, per a que ens n'expliquen el contingut, i és per això que ací deixe l'adreça d'un document elaborat al respecte en el Museu de Prehistòria:



http://www.tumuseo.com/images/files/Historia%20dinero.pdf



Que ningú en tinga dubtes: per més que en esta nova mostra puga enyorar-se alguna tècnica comunicativa i, també, major «atreviment» en certs aspectes de la concepció (i de la realització), l’exposició «Història dels diners» té diverses característiques que la fan mereixedora de ser visitada:
1. ha sigut elaborada amb una acurada i elegant factura;
2. integra algunes apostes narratives originals;
3. compta amb un patrimoni molt interessant, tant per a la ciutadania de la Comunitat Valenciana com per a persones de qualsevol part del planeta; i
4. està a l’altura de les exhibicions actuals sobre història dels diners existents en els museus, cases de moneda i bancs centrals del món.



Rafael Company. Àrea de didàctica del MuVIM

dimarts, 28 d’abril del 2009

Molta gent... i ben digna.

Molta gent ha assistit hui a la manifestació per la dignitat del sistema d'educació pública a la Comunitat Valenciana. Molta gent que, potser, no haurà trobat massa espai ―o cap― en els noticiaris de la suposada Televisió Valenciana.
En la nit d'un dia a recordar, el meu suport a tantes professores i mares, a tants pares i professors que són conscients de la buidor de la retòrica de Conxa Gómez, del conseller Font de Mora i del president Camps. Fets, i no paraules!

La fotografia, de Juan J. Monzó, apareix en l'edició digital del diari Las Provincias ara mateix:

http://www.lasprovincias.es/valencia/20090428/local/valenciana/desalojan-miembros-plataforma-comision-200904282044.html

divendres, 6 de març del 2009

Carta oberta a Pau Viciano.


Publicacions de la Universitat de València acaba de traure a la llum un volum que porta per títol País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. En primer lloc he de dir que em sorprén una miqueta comprovar que en la contraportada, i juntament amb la identitat corporativa de l’editorial, hi apareix ben visible l’expressió «Valencians pel Canvi», denominació d’una coneguda plataforma cívica valenciana fundada el 1999: dic que això em sorprén perquè la referència a VpC no apareix en cap altre lloc del llibre ―no figura, per exemple, en la indicació del copyright―, i en conseqüència no acabe de tindre clar si l’obra és una coedició, o si esta criatura escrita és el fruit d’una altra mena de col·laboració.
Siga com siga, supose que el contingut del llibre mereixerà els comentaris i les respostes, com a mínim, d’aquells interessats en el pervindre del valencianisme «catalanista» i, també, dels capficats en aconseguir que el valencianisme no duga aparellat el qualificatiu de «catalanista».
En altra conjuntura personal ―i en tant que valencianista excatalanista, membre del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, i del BLOC― potser m’atreviria a endinsar-me en el conjunt de reflexions de País Valencià, segle XXI, però travesse una època en què veig limitat el meu temps lliure per l’exercici de moltes i diverses ocupacions. No obstant això, i atenent a que en una part de l’obra he sigut esmentat amb nom i cognom, i donat també que les coses que s’hi diuen de mi són absolutament errònies, considere del tot necessari escriure este post i enviar-ne còpia a l’autor del desaguisado.
Estic referint-me a Pau Viciano, artífex del text «Il·lusions i realitats a dues bandes d’una frontera» (pàgs. 17-23). Viciano hi jutja quatre de les cinc col·laboracions presents en el llibre realitzat en ocasió dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918, i m’hi retrata (pàg. 22) amb els següents trets principals:
a) autor d’un «cant al blasquisme, no al de don Vicent, sinó al d’un altre Blasco, Rafael, l’exconseller socialista i conseller perpetu del Partit Popular»;
b) propugnador de l’acceptació d’«aquesta “Florida feta a la valenciana”» en què s’ha convertit la València del PP;
c) partidari «segurament» de la gestió privada de la sanitat, l’educació, les pensions i la dependència; i
d) impulsor d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps».
El text en què Viciano es «fonamenta» per tal de caracteritzar-me com ho fa es diu «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», i ocupa quatre pàgines (52-55) de l’esmentat volum commemoratiu:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
He de confessar que la meua primera reacció ha sigut rellegir les meues paraules, i això per si de cas vaig ser molt confús quan escriguí aquella reflexió. Però no: Viciano m’ha «construït» amb les quatre característiques de marres contra tota lògica. Vegem-ho detalladament:
1. Esmente, és cert, a Rafael Blasco en una ocasió. Però en este context (pàg. 53):


Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant en molt bona part la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.

Si de l'anterior enumeració de polítics, i de la redacció del text que acabeu de llegir, es pot deduir que jo faig apologia de l'obra política de Rafael Blasco, no sé per quina raó Pau Viciano no diu també que faig apologia ―per exemple― de Joan Lerma, el responsable de la defenestració de qui posteriorment seria «conseller perpetu del Partit Popular»...

2. Esmente, igualment, la «Florida feta a la valenciana» en què el PP ens ha convertit, però d’esta manera (pàg. 55):

Un model, en tot cas, molt poc planificat [...] Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!
El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.

Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, i perfectament, la crítica al model de Francisco Camps et alii, basat en els eventos amb què s’omplen la boca i bombardegen mediàticament els ciutadans. Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, també perfectament, la meua aposta «socialdemòcrata avançada». Llavors: de què va Viciano?

3. No sé, igualment, d’on pot haver tret Viciano que jo participe d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps». I no sé, tampoc, per quina raó li sap tan greu que jo advoque per un partit valencianista que puga ser votat per «falleres de mare senegalesa». Este últim extrem, em pense, estava prou ben explicat en el meu text (pàg. 55):

El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.

Per a tancar el tema, i a la vista de les conclusions que Pau Viciano trau sobre mi, em plantege una doble hipòtesi: la primera, que sent com és un medievalista coneixedor del llatí, travessa una estranya regressió que l’impossibilita entendre llengües romàniques com la nostra (i llavors estic per dirigir-me a ell com a «Paulus Vitianus», per tal que m’entenga millor); la segona, que l’il·lustre historiador que ha decidit retratar-me com afí al regionalisme pepero neoliberal, va fer una lectura tan esbiaixada del meu text perquè allò que importava era fer-me encaixar en un «motlle» prèviament fabricat. Cosa que jo, Rafael Company, mai he fet amb ell.

diumenge, 1 de març del 2009

Una decisió del V congrés nacional del BLOC.

Levante-EMV, 1 de març de 2009:
«V CONGRESO. El Bloc acepta los símbolos oficiales tras un debate interno.
La gestión de Morera recibe una contestación del 37% tras la polémica ponencia política.
J. L. G., Valencia.
El Bloc zanjó ayer el debate de los símbolos tras unas semanas de cierta polémica, surgida por el contenido de la ponencia política redactada para el V Congreso que se celebra este fin de semana en Valencia. El texto original, que hacía una llamada a asumir la simbología estatutaria, concretamente la senyera coronada, generó una avalancha de enmiendas de diversas comarcas.
Finalmente, la comisión aprobó ayer la enmienda de consenso impulsada por la dirección y avalada por once de las quince comarcas reacias al texto original y el propio equipo ponente. En esencia, la solución viene a decir lo mismo: que el Bloc acepta los símbolos oficiales, como viene haciendo con normalidad desde el Congreso de l'Eliana, en 1996, cuando la entonces coalición valencianista aceptó la bandera con franja azul e himno oficiales.
"La sociedad valenciana ha superado el conflicto identitario y el Bloc ha dado pasos en ese sentido", dice el texto pactado, que invita a "aceptar sin dramatismo todos los universos simbólicos que puedan contribuir al proyecto político valencianista". La ponencia política fue finalmente aprobada por 144 votos a favor, tres en contra y 18 abstenciones en la comisión.
Antes de llegar a ese resultado, se sometió a votación una enmienda presentada por la agrupación de Valencia ciudad, partidaria de recoger explícitamente la apuesta del Bloc por los aspectos simbólicos valencianos. Es precisamente en la capital donde el partido de Morera ha tenido tradicionalmente más problemas para transmitir esa normalidad respecto de los aspectos identitarios. "Todo símbolo que no asumamos será utilizado contra nosotros", venía a decir el texto, rechazado por 156 votos contra 76 favorables.
Por lo demás, no hubo sorpresas y la candidatura de Enric Morera, actual secretario general, fue la única que se presentó para la votación que se celebra hoy. Morera dejó claro que "la división identitaria no forma parte de la agenda política" del Bloc. Su gestión fue aprobada por el 63% del congreso, pero su informe obtuvo 69 votos en contra y la abstención de 106 de los 470 delegados presentes. Ese 37% de contestación puede interpretarse como una censura a la polémica que se ha generado con la ponencia política, aunque Morera lo atribuyó al desgaste vinculado a la presencia institucional del partido [...]».
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009030100_19_561408__Comunitat-Valenciana-Bloc-acepta-simbolos-oficiales-tras-debate-interno
xxxxxxxxxxxx
Las Provincias, 1 de març de 2009:
«POLÍTICA. El Bloc busca el voto valencianista aferrándose a las señas de identidad.
El 63% de los delegados del congreso aprueba el informe de Morera.
HÉCTOR ESTEBAN. VALENCIA.
El valencianismo político lleva años en crisis. Desde el suicidio orgánico de Unió Valenciana, ningún partido ha sabido aglutinar el voto perdido. Ahora es el Bloc el que quiere hacer un intento en serio para recuperar esa bolsa de sufragios. Una apuesta sin complejos en la que se asume la Senyera estatutaria, el himno o las normas de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Las dos ponencias que se debatieron ayer en comisión durante el congreso que la formación nacionalista celebra este fin de semana de Feria Valencia recibieron el respaldo del 95% de los asistentes. Hoy se refrendarán en pleno.
El actual líder del Bloc y único candidato a la reelección, Enric Morera, señaló que la identidad valenciana "no puede ser un elemento de división". El gesto del Bloc de asumir los símbolos estatutarios es un guiño dirigido a ese electorado que se decantó por otras opciones "que no son valencianistas" [...]».
http://www.lasprovincias.es/valencia/20090301/politica/bloc-busca-voto-valencianista-20090301.html

dijous, 26 de febrer del 2009

Massa testicular.

http://desdeunrincondelbotxo.blogspot.com/2008/03/cojones_25.html

Escric este post amb anterioritat a la celebració del V Congrés del BLOC. Del Bloc Nacionalista Valencià, clar.
Per algunes informacions publicades i escoltades, és ben previsible que el resultat final del debat sobre la ponència estratègica i política del BLOC siga el previst, el pactat ad maiorem pacis gloriam. En tot cas jo, en el si d’esta organització política del nacionalisme valencià, ara només sóc un disciplinat militant de base ―del col·lectiu Marítim de la ciutat de València― i pacta sunt servanda si doctors en té l’Església. Altra cosa és quines coses pense de veres del debat simbòlic... i serà prou per a l’interessat consultar diversos posts anteriors d’este mateix bloc, o llegir l’article «Valencianistes» de Vicent Baydal, amb les línies discursives del qual m’identifique:
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009022000_5_557843__Opinion-Valencianistes#EnlaceComentarios
o
http://www.pagina26.com/opinio/7178-valencianistes.html
El text de Baydal ha trobat una «resposta» en un escrit de Toni Cucarella (cite literalment, errades incloses):
«En la mesura que he estat militant d'organitzacions polítiques durant la transició, en particular del nacionalisme valencià, que he viscut en "carn viva" la batalla de Vaència", m'ix dels collons indignats dir-los a tota aquella rècua d'intel·lectualets blaveros que ara són l'àmina del Bloc, i algun de ressuscitat, que s'ha de ser un gran refill de puta -o un reignorant al servei de l'espanyolisme més cabró- afirmar que la UPV (expressió política primera d'això que alguns cagandanes de la política en diuen "fusterianisme polític") bandejava les expressions populars del poble valencià, que érem, doncs, "massa intel·lectuals" i altres collonades per l'estil. [...] Dic a Baydal i companyia: sigueu valents si voleu ser lladres. No feu acusacions injustes per a justificar el vostre ideari polític. Jo tinc memòria històrica i sé quines banderen enarboraven els feixistes valencians, sé com corria la violència i la por per la ciutat de València. Si digueu que ara cal abraçar l'ideari i els símbols dels qui practicaven aquella violència, si sou tan indecents i tan miserables com per acusar-nos del fracàs d'aleshores per pensar com pensàvem i com pensem - i ho fem sense vergonya i sense por a pesar de la violència-, no em disculparé per a dir-vos que sou una colla de malparits si a la fi justifiqueu el garrot i qui va empunyar-lo contra nosaltres. Vergonya, cavallers, vergonya!»:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/124759
Perfecte, com veieu: els collons indignats com a font discursiva. Esguits d’indignació, doncs, i constatar que alguna gent ha decidir oblidar el significat del verb «raonar». Ja s’ho faran aquells que ―sembla― tenen l’exclusiva d’haver viscut en «"carn viva" la batalla de Vaència"» (la lletra «l» del nostre topònim nacional, la mateixa al cim de la qual els reis de la Corona d’Aragó afegien una menudeta corona en els documents, li ha caigut a Cucarella en el seu article perquè, ja se sap, els collons indignats i les presses són dolents consellers quan escrivim en públic).
Jo, per si algú ho dubta, també he viscut en «carn viva», i amb por, i amb llàgrimes, i amb passió, i amb enuig, i amb pena, i amb desesperació, i amb lectures, i amb amistats, i amb il·lusions, i amb certeses, i amb dubtes, i amb familiars, i amb compromís, la Batalla de València. Era jovenet però ja valencianista catalanista. I este text de Cucarella em sembla una màxima expressió del desastre: un adherit d’aquell nacionalisme «quasicatalà» a València, moviment sempre orgullós de posseir ―de fer seues― la racionalitat i l’anàlisi científica (com a mínim així semblava que s’esdevenia quan jo era catalanista valencià), pensa vèncer discursivament Baydal et alii ―el nacionalisme valencià que només es proclama valencià― amerant-se d’indignació. Massa testicular, em pense.

divendres, 23 de gener del 2009

El debat en el BLOC i la identitat nacional.



Ahir vaig penjar, finalment, una carta oberta a Eliseu Climent, persona amb la que sempre he mantingut -i pense mantindre- relacions molt cordials. Crec que és una missiva oportuna en el context actual:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/12/carta-oberta-eliseu-climent.html
Potser m'equivoque i, com diu un dels comentaristes al post, allò que s'ha de fer ara és deixar "en pau d'una vegada" els "catalanistes", que ja no estarien "per romanços". Al respecte em resulta curiós observar quines actituds han pogut acabar destil·lant persones del catalanisme valencià, autodipositari tradicional de la "racionalitat": ara debatre a sac sobre les percepcions al voltant de la identitat nacional són "romanços". Perfecte: són tan "romanços" que el catalanisme valencià no té cap horitzó possible de complicitat amb sectors decisius de la societat valenciana. Són tan "romanços" que, si és pel catalanisme valencià, el nacionalisme espanyolista pot gitar-se a dormir ben tranquil sobre les costes i les muntanyes del Levante feliz ple de terres mítiques i fórmules 1 (construïdes per Eduardo Zaplana i Francisco Camps i ja beneïdes per Jorge Alarte).
Potser molta gent del Bloc, quan s'acosta l'hora de la veritat, experimenta un cert vèrtigen. Ho entenc fins a cert punt. Però crec que l'opció no és la paràlisi que potser s'albira: una identitat nacional valenciana no és, només, la summa de les identitats locals i comarcals tradicionals, per més que el Bloc, i en el si d'algunes d'aquelles, haja pogut obrir-se camí amb "pràctiques" heretades i renovades. No: la identitat nacional valenciana només podrà bastir-se si, al conjunt d'afirmacions locals i comarcals existents, afegim un poderós sentiment d'adscripció comunitària que, ves per on, no pot construir-se contra la idea de "valencianitat" creada durant vint-i-sis anys d'institucionalització autonòmica. Una institucionalització autonòmica que, no ho oblidem, s'ha fet a cavall de totes les terres que bategem com a valencianes, incloent-hi el cada vegada més gran hinterland veritable de la ciutat de València, on habiten moltes més persones que el milió i mig tradicionalment atribuït a l'estricta àrea metropolitana.
Em permetreu un epíleg dedicat a tots aquells autoproclamats "catalanistes" que pensen que el "valencianisme de conciliació" o "de construcció" és, només, una ocurrència de cervells desficiosos del Cap i Casal i rodalies: el futur nacional dels valencians no es jugarà mai més amb els paràmetres que Vicent Franch retratava humorísticament en la seua part de Document 88, quan definia "catalanista" com aquella persona que ―carregada amb la suposada solidesa argumental que la teorització fusteriana proporcionava― era incapaç de convéncer de les "quatre veritats bàsiques" el cosí que regentava la gasolinera en l'entrada del poble o de la ciutat mitjana. I tampoc es "guanyarà el país" fent com feia un amic meu, subscriptor de quatre o cinc exemplars de l'Avui, comprats amb l'objectiu de deixar-los "oblidats" en el casino i en alguns bars perquè, al seu parer, "algo farà"...

dijous, 22 de gener del 2009

Escòcia. Millor dit: un poquet d'Escòcia.


Vaja per davant que la meua estada a Escòcia no té per objectiu assabentar-me sobre les perspectives de l'independentisme escocés: tinc propòsits més modestos, com ara passar-m'ho d'allò més bé en la capital de la nació més septentrional de Gran Bretanya.
No obstant el que acabe de dir, sí tinc ulls per a algunes coses: a l'Edimburg turístic quasi no oneja la bandera britànica llevat que es tracte de seus d'organismes oficials, de bancs o de determinats espais com ara el castell; en paral·lel al fet ressenyat, l'hegemonia de la bandera escocesa oficial (amb el sotuer o aspa de Sant Andreu) és aclaparadora tant en les botigues com en molts indrets de la geografia edimburgesa, i també en els objectes de la quotidinaeïtat i en els productes kitsch (coents) locals, destinats al consum dels altres escocesos, dels anglesos, dels europeus, dels nordamericans...
El centre de la ciutat no ostenta cap pintada que l'embrute: independentisme o unionisme educats, en tot cas; i la premsa (el diari The Scotsman) tampoc no dedica ni un trosset de les seues pàgines al debat sobre la possible separació d'Escòcia respecte el Regne Unit: l'esmentat periòdic parla estos dies de la crisi, de fallides bancàries, de Barak Hussein Obama i de Robert Burns, el poeta nacional per excel·lència, romàntic, nascut fa dos segles i mig.
Burns també es fa present a les llibreries, a Waterstone's sense anar més lluny. Ací, on moltes persones fullegen i compren llibres, el debat identitari es percep amb certa intensitat: en les prestatgeries es veuen diverses històries generals d'Escòcia, així com molts llibres sobre episodis concrets del passat escocés i sobre "la qüestió nacional". I no hi manquen tampoc volums sobre el gaèlic (la llengua cèltica del septentrió d'Escòcia), i sobre l'scots, la varietat lingüística controvertida que ―derivada de l'anglés medieval― disposa de gruixuts diccionaris privatius.
Mentre passege i compre per la ciutat nova (neoclàssica "georgiana", bastida a cavall dels segles XVIII i XIX i francament espectacular), la "valencianitis" m'ataca, i em pregunte inesperadament si algunes persones del Bloc acabaran mitigant l'anunciada oposició a la ponència del Bloc. I també em pregunte, de sobte, si la gent del setmanari El Temps li haurà pogut entregar ja a Eliseu Climent còpia del contingut d'un post que he penjat este matí i he remés a la revista:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/12/carta-oberta-eliseu-climent.html

dissabte, 3 de gener del 2009

L'entrevista d'EL PUNT i la ponència del BLOC.



En este post transcric l'entrevista, realitzada per Enric Orts i publicada en el número 518 del setmanari El Punt (corresponent al diumenge 4 de gener de 2009), que porta per títol «Rafael Company» i n'ocupa les pàgines 11, 12 i 13. A més de les il·lustracions, ací he afegit al text original algunes redaccions complementàries o modificacions ―les significatives, en color blau― amb l'ànim de fer més entenedores algunes de les meues declaracions, incloent-hi les referides a la ja famosa ponència del BLOC (elaborada per tal de summar adhesions al projecte i de facilitar la confluència amb majors segments socials).

1. Estem davant un ressorgiment de la tercera via?
Jo percep l’actual procés com la confluència de diferents generacions i de diverses línies de pensament, algunes de directament relacionades amb allò que va ser conegut com «la tercera via» valenciana i unes altres no: alguns visquérem els debats iniciats pels llibres Revisio al conflicte valencià (de Xavier Marí), De impura natione (de Damià Mollà i d'Eduard Mira) i Document 88 (d'Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal); altres abraçaren el valencianisme nacional arran el Congrés de l’Eliana de la Unitat del Poble Valencià i/o la publicació de Sobre la nació dels valencians (de Joan Francesc Mira); unes altres individualitats provenen de la Unio Valenciana d'Hèctor Villalba; unes altres s’han forjat amb reflexions privatives, i han encunyat termes com «valencianisme de construcció»: estes últimes, de menor edat i en bona part vertebrades entorn de valencianisme.com i de Pere Fuset, no volen arrossegar les antigues polèmiques, i aposten simplement per allò que entenen com el millor instrument per a garantir la continuïtat dels valencians com a Poble.



2. En tot cas: per què ara?
Crec que hauríem d’enumerar diversos motius per a explicar el moment d’efervescència valencianista que vivim: una raó molt important seria la distància existent entre la realitat nacionalitària percebuda ―i abraçada― per la gran majoria de la societat valenciana, i les propostes més o menys explícites del principal actor del valencianisme polític. Esta distància, que en el camp simbòlic és particularment cridanera, ha conduït a les reflexions recollides en bona part dels documents que el Bloc Nacionalista Valencià debatrà en el V Congrés. La reflexió del BLOC s’esdevé després del traumàtic trencament del grup parlamentari Compromís pel País Valencià, un fet que implica qüestionar-se el paper en la societat, la capacitat transformadora dels partits en contextos com el nostre (amb mitjans de comunicació de titularitat pública que estan, només, al servici dels interessos del PP valencià), i les possibilitats de bastir consensos més amplis.
Un altre motiu és la pervivència a través dels anys del discurs valencianista integrador: bé mitjançant l’activitat d’entitats com ara Tirant lo Blanc (TLB), bé a través de xarxes personals de relacions i de complicitats, o bé per obra i gràcia d’articles de premsa publicats ací i a Barcelona (com ara determinades col·laboracions de Xavier Bru de Sala, Josep-Vicent Boira, Salvador Enguix o Enric Juliana aparegudes al periòdic La Vanguardia, per exemple). Esta presència, discreta o notòria, s’ha fet operativa quan les circumstàncies ho han permés: posem per cas, en la recent mobilització ―tan gratificant i engrescadora― al voltant del 90é aniversari de la Declaració Valencianista de 1918:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
Un tercer motiu que pot ajudar a entendre les coses que vivim és el rol fonamental dels bloggers valencianistes, capaços de convertir Internet en un espai de reflexió i de difusió de la reivindicació nacionalitària: sense l’univers virtual el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà (CAV) no hauria existit, per exemple.
I last, but not least, el paper jugat pels mitjans de comunicació: en definitiva teniu el poder de posar cara i ulls a tot açò, o de negar el pa i la sal a les coses que estan passant.


http://www.aplecestalvi.org/2007/12/28/noticia-daplec-a-el-punt/


3. Què va passar per a que el valencianisme de conciliació no tinguera un ressò polític més ample en els anys 80 i els principis dels 90? Quines diferències troba ara respecte a aquella època?
En primer lloc s’ha de pensar en la correlació de les forces d’obediència no estatal existent en aquell moment: una Unitat del Poble Valencià capficada a construir nacionalment els «Països Catalans» (com a mínim en la teoria dels papers aprovats en els corresponents congressos); un Partit Valencià Nacionalista amb escàs predicament en vots; l’Esquerra Nacionalista Valenciana, també amb força electoral reduïda; i una Unio Valenciana amb suport notori i ben lligada encara als seus orígens. L’intent de la Convergència Democràtica Valenciana ―ja ben complicat per se― va demostrar-se finalment inviable, i el valencianisme que l’havia impulsat va circumscriure’s a l’activitat cívica (TLB, Joventut Valencianista).
Ara disposem d’una força plural, d’orígens fusterians i d’orientació progressista ―el BLOC, que aposta per la construcció de la «nació valenciana»― i de dos formacions més menudes també d’estricta obediència valenciana: Iniciativa, la separació de la qual respecte a Esquerra Unida és encara recent, i Units per Valéncia, que s’identifica amb el valencianisme nacional des del bagatge tricolor i des de l’orientació democristiana. Igualment democristiana és l’orientació de la Unió Democràtica del Poble Valencià, però actualment es tractaria d’una formació cívico-política més que d’un partit a l’ús.
I, finalment, també hem de referir tres iniciatives que actuen concertadament: Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià i República Valenciana.
En tot cas, i amb caràcter general: després de les experiències viscudes, ara n’hi ha ―majoritàriament― una major dosi de realisme.

Primera edició (1960) del Vocabulari Valencià-Castellà de Fancesc Ferrer Pastor.

4. La conciliació dels valencianistes passa per reconéixer el passat o per llançar-ne terra a l'estil de la Guerra Civil espanyola? Li ho dic perquè aquells que militen en l'univers fusterià tenen algun retret a fer respecte als tricolors, o almenys respecte a aquell valencianisme que formà part d'Unió Valenciana, com ara que en molts casos renunciaren a la seua ―qüestionada, però seua al cap i a la fi― normativa i preferiren el castellà o que explotaren l'anticatalanisme com a eina política.
Per bé que allò que més m’ocupa és la dimensió de futur del valencianisme, jo no crec que s’haja de tirar terra al damunt de res. En qualsevol cas, potser eixes persones que comentes no recorden que, des de fa més de vint anys, s’esdevenen reflexions sobre totes les coses positives i negatives que van passar. Més et diré: en temps de Futur Valencià, i en el si del mateix nacionalisme tricolor, ja es va posar de relleu amb ànim de «denúncia» alguna de les qüestions que esmentes, i per exemple en el llibre La guerra insidiosa, d’Àngel Calpe, escrit a la primeria dels anys noranta i publicat el 1995, se’n parlava de la instrumentalització de l’univers simbòlic «blavero» per obra i gràcia de Maria Consuelo Reyna i de la resta del regionalisme espanyolista de dreta dura, franquista, enemic de tot nacionalisme valencià possible.


La imatge original, sense modificació, en:
http://www.spicebazaar.com.au/cgi-bin/oscommerce/index.php?cPath=21

5. Què va representar Futur Valencià en el context del valencianisme de conciliació?
Futur Valencià era la plasmació, en l’activitat pública, de les possibilitats d’enteniment entre persones que ens havíem enfrontat. I era també el camp de proves per a la viabilitat d’un valencianisme que amerara sectors socials inicialment no massa proclius.

6. Recentment s’ha aconseguit que Ramon Lapiedra i Hèctor Villalba signen un mateix paper: Per un compromís polític valencianista. Fins a quin punt la idea de la necessitat d'un valencianisme de concòrdia està estesa entre la societat civil?
En primer lloc hauríem de parlar de la generositat i del fair play de les persones que esmentes, de les altres que firmaren el manifest, i d’algunes més que també haurien pogut fer-ho. A més em pense que existix un desig «latent» al respecte en alguns sectors socials valencians. I també assenyale un desig explícit entre diverses individualitats de Catalunya que, ben lluny de les posicions irredentistes vigents en alguns àmbits, comencen a seguir amb summa atenció i simpatia el debat obert ací... i allà.

http://www.correos.es/comun/filatelia/2006/0450_06-seleccionaSello.asp?IdSello=5112006


7. El BLOC es prepara per al seu congrés amb una ponència que assumeix la simbologia oficial. Dos preguntes: 1-Què li pareix el contingut, va en la línia del que defensa el Centre d'Actuació Valencianista, CAV? 2-És cert que vosté ha col·laborat directa o indirectament en la seua redacció?
La redacció de la ponència del BLOC sobre aspectes simbòlics implica una voluntat de retrobament que és compartida pels membres del CAV, i ―el que és més important― que pot connectar amb una part de la ciutadania susceptible de fer costat, electoralment i cívicament, a una opció política de reivindicació valencianista. Ho dic com ho pense: si els militants del BLOC assumim col·lectivament una série de coses, i ho fem ben convençuts com a conseqüència del debat que tot just ha començat, estarem enfortint les possibilitats d'enteniment de l'organització amb més sectors del cos social valencià, de la societat real que ens envolta. Fa només uns dies, Vicent Baydal ho expressava així centrant-se en la qüestió de les banderes:

«Qui vulga fer com que no ha passat res, que continue fent forat, però dubte que molta més gent es refugie en eixa mateixa trinxera; hissar la senyera tricolor ―sense amagar la quadribarrada nua perquè no seria de rebut― és simplement un acte de responsabilitat política i de conseqüència nacionalista per a qualsevol projecte que es considere netament valencianista. Com hem vist, Fuster no triava una per simple veritat històrica sinó perquè era la catalana; nosaltres el mateix: triem la que ja reuneix els afectes de molts valencians i l'única que és privativament valenciana. Ni espanyola ni catalana, simplement valenciana. Cal, però, que la societat s'assabente d'esta tria...». http://www.ventdcabylia.com/2008/12/unim-nos-valencians.html

Pel que fa a la qüestió de les meues hipotètiques participacions en el ponència, ni n'he format part, ni he aconsellat els seus membres al respecte. En tot cas estic ben content del resultat perquè es tracta d’uns paràgrafs aprovats per persones amb diferents percepcions, capaces de fer apostes històriques amb una gran sensibilitat: no només és important quines coses s’hi diuen, sinó també com s’hi diuen.

8. És el BLOC el principal referent polític del Centre d'Actuació Valencianista?
El BLOC és, ara per ara, l’organització més important del valencianisme polític, però el Centre d’Actuació Valencianista és una organització plural des de la perspectiva partidista. I és des d’esta pluralitat que el CAV vol contribuir a ampliar la base social que dóna suport a les forces que conformen el valencianisme: només l’existència d'una oferta política pròpia i forta, podrà fer que els drets de la nostra ciutadania passen a ser prioritat de l’agenda dels governs.


http://www.blocjove.org/web/content/view/450/16/

9. A Joan Francesc Mira se'l considera l'autor intel·lectual del gir ideològic de l'antiga UPV en el congrés de l'Eliana. Compararia el seu llibre Sobre la nació dels valencians amb Document 88, de què vosté és coautor?
En l’agost passat, en el punt 3.11 d'un post del meu bloc personal, vaig poder fer algunes consideracions al respecte d’esta obra de Joan F. Mira: http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/08/valncia-contrapersenseamb-catalunya.html

Atenent el contrastat prestigi de l’autor i a la influència positiva que el llibre ha tingut, sóc de l’opinió que havia d’haver-lo publicat molt abans, quan les reflexions en favor de la construcció d’un valencianisme nacional ―veritable rovell de l’ou d’aquells escrits, per damunt d’altres consideracions que se’n puguen fer― només rebien el menyspreu de l’stablishment dels seguidors de l’obra política de Joan Fuster.

10. En Document 88 voste suggeria la necessitat de crear una acadèmia. Creu que Zaplana li va llevar la idea?
En la meua part de Document 88 s’advoca per una acadèmia catalano-valenciano-balear de la llengua, com han fet tants valencians amb anterioritat. El que tenim ara és, des de la perspectiva simbòlica, molt gratificant per a importants sectors de la nostra ciutadania: s’afirma que la llengua és compartida (això es recollia ja en el famós Dictamen del Consell Valencià de Cultura de 1998) i la competència normativa s’atorga a un organisme estrictament valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de la qual sempre m’he mostrat partidari.



11. Hi ha gent que creu l'aposta pel valencianisme de conciliació representa una renúncia intolerable i que paga la pena “morir dret” sense abandonar l'ortodòxia abans de fer cap concessió. Què opina d'aquesta actitud?
Qualsevol persona té dret a participar de la ideologia nacionalista que més li plaga. O a afirmar-se com a no nacionalista. He de suposar que, en primer lloc, em parles de persones que es consideren catalans de València i que, evidentment, desperten una mínima adhesió entre la nostra ciutadania (durant les eleccions i al marge de les eleccions). Potser també em parles d’altres individualitats que militen en el BLOC o en entitats que es reclamen valencianistes: crec que en este cas la pregunta a fer és: «¿no té dret el Poble Valencià a disposar d’una nòmina d’activistes que s’acosten, sincerament, a les pulsions i desitjos existents ara i ací i (amb la complicitat de bona part de la ciutadania) es convertisquen en eficaços instruments de transformació social?».



Portada de l’àlbum de fotografies publicat per Federico Doménech (editor del periòdic Las Provincias) arran la Diada Nacional del País Valencià del 9 d’octubre de 1977. Les il·lusions col·lectives encara estaven intactes en la nostra societat, on no havia començat el dramàtic procés conegut com la «Batalla de València».

12. Com valora globalment l'actuació d'Eliseu Climent en aquests últims 30 anys? Creu que ha sigut un obstacle per a la consolidació d'un moviment valencianista polític fort?
Em permetràs que només em faça una pregunta en veu alta: l’editor de De impura natione i de Document 88, Eliseu Climent ¿pensa seguir apostant pel molt minoritari nacionalisme català a València i, també, per la tradicional fusió entre dosis de catalanisme cultural i d’espanyolisme polític?


13. Una última qüestió: el blog del Centre d'Actuació Valencianista té penjat en un lloc preeminent un vídeo de Vicent González Lizondo. Es tracta d'un reconeixement a la seua figura?
No cal fer eixa lectura: el bloc del CAV és una «herència» que devem a la generositat de qui, amb el nom de «Faustí Barberà», va fer possible la convocatòria que instituí l’entitat. El vídeo que comentes és un fragment de l’acte de constitució formal de la finalment fracassada Convergència Democràtica Valenciana, i té un contingut prou interessant: Vicent González Lizondo hi afirma, cap al final, la seua voluntat d’enteniment amb les altres forces i anuncia que, en eixe camí, en alguna cosa s’haurà de cedir... Al tall d'esta pregunta vull aclarir que, com a conseqüència del meu «retorn» a l'activitat pública valencianista, figures com ara la de Lizondo han abandonat el remot espai en què el meu cervell les havia deixades. Fa uns dies he enllestit ―amb bona cosa d'incomoditats i de records amargs― un post monogràfic al respecte, on he intentat més que res ser honest amb mi mateix. En qualsevol cas: de la lectura de l'esmentat post pot endevinar-se que, amb el pas del temps, m'abellix molt poc continuar endinsant-me en els fets de la «Batalla de València», i que confie i desitge que ho faça la gent amb molt més d'ofici i de distància emotiva: http://rafaelcompany.blogspot.com/2009/01/lizondo.html

dijous, 1 de gener del 2009

Lizondo.



En les pàgines 250 i 251 del llibre Document 88 vaig recollir diversos testimonis de la loquacitat de Vicent González Lizondo, publicats en la premsa valentina allà pels mesos de gener i de febrer de 1987: el llavors líder incontestable d’Unio Valenciana (UV) semblava haver rebut amb tota dolçor la publicació de l’obra de Damià Mollà i d’Eduard Mira De impura natione, i havia arribat a preguntar-se en públic coses tan «esperançadores» com si la cultura catalànica es limitava a la qüestió lingüística (ja sabeu: «Comunitat Catalànica» era el nom defés als inicis dels anys seixanta per Xavier Casp, Miquel Adlert et alii per a reflectir els lligams entre catalans, valencians, baleàrics, etc.).
Lizondo també s’hi havia permés afirmar que no li importaria portar el Penó de la Conquesta i que estava disposat a acceptar el terme País Valencià. Fins i tot va fer una gran professió de fe: hay que escuchar siempre al que piensa diferente.
Però les esmentades pàgines de Document 88 no es limitaven a reproduir aquelles manifestacions tan sorprenents per a mi: en el meu text també apareixia reflectida la temença que «els plantejaments oberturistes» foren definitivament anihilats en el si del que jo qualificava com a altures «del vessant electoral del blaverisme»: no debades ja en l’agost del mateix any Lizondo l’emprenia contra el conseller Ciprià Ciscar i li retreia l’absurdo “polaco” que usted está imponiendo.
Els meus records personals de Lizondo, com en la selecció de textos efectuada en aquelles dos pàgines, es mouen entre els conformats per les esperances i els motivats per la discrepància més absoluta i per les decepcions. Si he citat algunes de les expectatives positives que el dirigent d’UV em va activar, just és que ara esmente els pitjors records que en conserve:
En primer lloc, he tingut sempre molt vives unes declaracions seues al diari Las Provincias, després d’una manifestació organitzada per Acció Cultural del País Valencià on grups de joves pancatalanistes (i radicalitzats) havien protagonitzat aldarulls: la próxima vez, correrá la sangre, va dir. O una cosa molt i molt pareguda.
Igualment recorde aquell episodi lamentable en que es dirigí per carta als pares dels jovenets expulsats d’UV, acusant estos de ser una espècie d’Herri Batasuna valenciana (extrem que, si no recorde malament, també va explicitar-se a la premsa).
Finalment, i en el meu deure particular contra Lizondo, també figura molt destacadament el fet que, en ocasió del trencament dels vidres de la Societat Coral el Micalet de València com a bàrbara «resposta» a un acte d’ERC celebrat allà, Lizondo no va condemnar aquell acte violent tan decididament com jo esperava: aquella actitud lizondista era inassumible per a mi, i llavors vaig creuar el Rubicó del desencís amb la Convergència Democràtica Valenciana (CDV) que agrupava forces com UV, allò que podia aportar Rafael Blasco... i el Partit Valencià Nacionalista (PVN) on jo militava llavors.
Justament el fet d’haver possibilitat l’existència d’aquella operació política, tan complexa, havia constituït un dels motius per a la meua esperança respecte Lizondo: el personatge en qüestió seria capaç de reinventar-se? En el vídeo que està penjat en l’antic bloc de Faustí Barberà, actual espai de comunicació del Centre d’Actuació Valencianista (http://faustibarbera.blogspot.com/), es pot contemplar una part del discurs de Lizondo durant la presentació pública de la CDV. Com he volgut remarcar en l’entrevista (realitzada per Enric Orts) que publica el setmanari El Punt en uns dies, el diumenge 4 de gener, cap al final del vídeo pot escoltar-se l’oferiment d’enteniment que el líder unionista planteja a les altres forces presents, així com una manifestació importantíssima: que fer possible l’encontre entre aquelles sensibilitats implicaria cedir en alguna cosa...
Mentiria si diguera que la mort de Lizondo, millor dit, aquell infart transmés en directe per televisió, no va afectar-me. I tant: les imatges de les descàrregues del desfibrilador sobre el cor de l’antigament totpoderós fundador d’UV no éren fàcils d’oblidar, i a mi em movien a sentir unes «coses» que aquell polític mai m’havia provocat en vida.
Poc després Joan Francesc Mira, l'autor de Crítica de la nació pura i de Sobre la nació dels valencians i president d'Acció Cultural del País Valencià, va dedicar a Lizondo en el setmanari El Temps ―ni més ni manco― una necrològica que li seria retreta: un dels adversaris catalanistes de les apostes polítiques de Mira, Toni Cucarella, afirmaria que aquella redacció sobre Vicent González Lizondo «destil·lava comprensió i, fins i tot, admiració».
Bé: els anys passaren, i Lizondo fou incorporat per Eduardo Zaplana (supose que amb l’imprescindible concurs de Rafael Blasco) al patrimoni simbòlic del Partit Popular de la Comunitat Valenciana. Encara tinc en el cap un acudit d'Ortifus en el diari Levante-EMV on es veia un grup de militants populars, espentats per la pala d'una excavadora, mentre deien coralment alguna cosa com nosotros asistiremos voluntariamente a la cena en homenaje a Lizondo...
En qualsevol cas, els records es van acabar fent ombres, també en mi.
Però des que participe en tot açò dels blocs d'Internet, les reflexions sobre Lizondo m'ha ocupat en diverses ocasions. Ara, arran la publicació de l’esmentada entrevista en El Punt, he considerat oportú traure a la llum algunes percepcions personals i intransferibles que em resultaven ben difícils de condensar davant el periodista. Ho lamente: no he destil·lat, encara, la frase breu sobre Lizondo que em permeta comunicar tots els matisos que crec s'hi han de recollir...