dimecres, 31 de desembre del 2008

Carta oberta a Eliseu Climent.

Bon dia tingues, benvolgut Eliseu Climent:
El setmanari EL PUNT va publicar el 4 de gener passat una extensa entrevista realitzada per Enric Orts. La persona objecte de les preguntes vaig ser jo, i el ventall de qüestions que se'm va dirigir girava entorn del valencianisme.
A la mitjania de 2008, t’ho assegure Eliseu, no haguera pogut ni sospitar totes les coses que, des del passat setembre, s’han esdevingut: una persona que utilitzava el nom de «Faustí Barberà» en els seus posts d’Internet va ser capaç de reunir a la ciutat de València, el 13 de setembre, valencianistes de passats i presents ben diferents; les persones allà reunides ―amb moltes altres més― acabàrem conformant el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà; esta entitat va afegir els seus esforços a l’ACV Tirant lo Blanc (TLB) de cara a la commemoració del 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, i TLB organitzà a l’efecte un ben exitós sopar i va editar un interessant llibre. A més, el manifest «Per un compromís polític valencianista» impulsat arran de l’esmentada celebració, aconseguí l’adhesió d’individualitats de molts àmbits i de moltes tendències del valencianisme (en molt bona part conegudes teues, Eliseu).

Al mateix temps, en Internet, seguien els debats i les propostes, les reflexions que venien de lluny, i els pensaments que es concretaven per primera vegada: bloggers i blocs de l’autodefinit com a «valencianisme de construcció» enllestien línies discursives i propostes.
I, pràcticament al mateix temps també, i en el si dels partits, es produïen fets molt significatius: per un costat, l’Opció Nacionalista Valenciana impulsava el congrés d’Units x Valéncia, força que quedava identificada amb el personalisme comunitari (la democràcia cristiana sense empelts del neoliberalisme del campe-qui-puga). Per la seua part, la principal formació del valencianisme polític, el Bloc Nacionalista Valencià, traïa a la llum ―gràcies a un grup molt plural de militants― una ponència política i estratègica qualificada d’històrica per alguna de les seues apostes simbòliques, tan integradores.
El debat final de l’esmentada ponència s’esdevindrà en el V Congrés del BLOC, els pròxims 28 de febrer i 1 de març, i segons quin siga el resultat últim de la discussió ―a hores d'ara encara falten pronunciaments i transaccions― estaríem en condicions de saber si és possible el pacte entre el BLOC i la societat valenciana existent a hores d’ara: la que viu i treballa (o té problemes per a trobar treball) en esta nacionalitat històrica de cinc milions d’habitants, comunitat autònoma des de fa vint-i-sis anys, que és coneguda en el món ―quan ho és― baix els plecs d’una senyera privativa que, lògicament, té la major part del seu disseny compartit amb els altres països de la Corona d’Aragó.
Moltes coses en poc de temps, sí, Eliseu. Moltes coses que delimiten camins continuats o encetats amb la mirada posada necessàriament en el pervindre, en eixe futur que ha de ser gestionat per gent actualment tan jove que ―en la intimitat dels e-mails― decidix prescindir de la correcció política davant, fins i tot, un ancià tan suposadament ve(ul)nerable com jo:
«Ens agradaria deslligar-nos de les dèries i dels clixés que arrossegueu els més majors. Només així ―pensem― podrem entusiasmar altra gent allunyada de les lluites internes nacionalistes; amb un missatge nou i no pendent dels fusterians, dels blaveros, de les terceres vies i de les mares que els van parir».
Clar com l’aigua més clara, benvolgut Eliseu artífex de la campanya TVV en valencià!: front l’endogàmia de la temptació outsider, front tot allò que tant ha contribuït a retratar-nos com a estranys, front el fer bona la caricatura que els altres han confeccionat de nosaltres... hem de bastir un valencianisme unit i fort que no es pose pals a les seues mateixes rodes. Què n’opines, Eliseu?
Un valencianisme d’ampli espectre, que servant determinades posicions com a capital privatiu de les forces concertades, estiga amerat de polítiques socials que uns desitgen dur a terme en nom de la caritat, altres per mor de la solidaritat, i altres en defensa de la fraternitat; un valencianisme que finalment dóne per resolts els problemes ―de naturalesa essencialista― que altres ens han induït i que, en bona part, nosaltres hem contribuït a crear i a mantindre.

Supose que ja coneixes, benvolgut Eliseu, que el passat 28 de desembre i en un bloc d’Internet, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va ser l’epicentre d’una innocentada:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1328&Itemid=1
Segons els autors d’esta broma (tot s’ha de dir: jovenets de contrastat enginy), estaves disposat a repensar moltes coses. Tantes que et converties, i converties de retruc ACPV, en un factor ben útil per a un futur nacional valencià.
El plantejament de la broma estava tan ben fet, i tanta gent desitjava que el contingut de l’aparent notícia responguera a la realitat, que conec algunes persones que sentiren una puntada d’alegria i d’esperança en començar a llegir el text penjat en valencianisme.com.
Per uns moments esta gent va pensar, Eliseu editor de De impura natione, que per fi t’havies oblidat d’esta fase teua... com ho diríem... sí: tan ERC! Tan ERC d’ací i d’allà... i tan susceptible d’impulsar la mixtura entre la catalanitat cultural més sofisticada i la més pura espanyolitat política.
Potser no t’ho creuràs però determinades persones, en vore negre sobre blanc la suposada evolució d’Acció Cultural, van imaginar que a pesar d’aquella jovenívola conversió teua al «catalanisme» per obra i gràcia de Xavier Casp (segons vas narrar en el cèlebre Del roig al blau i has proclamat en premsa), acabava de canviar alguna cosa. Que ja no era igual el teu pensament perquè, de sobte, començaves a mirar «aquesta terra» amb uns ulls més receptius a les noves ―i punyents― realitats socials, econòmiques, demogràfiques, culturals... Que volies escoltar, per fi, tota la pluralitat de veus de la societat valenciana que passeja cada dia pels carrers de les ciutats i dels pobles i que ―molt i molt i molt i molt majoritàriament― no té ni la més mínima intenció d’autopercebre’s com a catalana, ni sembla massa entusiasmada quan veu descendre (des de balcons ubicats en cèntriques places) els senyals més reivindicatius de la nació que ni està per ací, ni hi és esperada.
Era 28 de desembre, però: una ullada al calendari de l’agenda del telèfon mòbil va ser prou per a desfer l’encanteri. I el valencianisme que pretén la nacionalització privativa dels valencians continua sense poder comptar amb tu: el «tu» que inclou totes aquelles virtuts i rutines que, a més de fer-te tan cèlebre, t’han permés ser un gran gestor cultural, i polític, des dels temps del franquisme.
T’ho dic amb tota la sinceritat què sóc capaç: capficat com estic en estes sendes del valencianisme intergeneracional, plural i decidit a intentar la seducció social, no acabe d’entendre per quines motivacions el teu full de ruta ideològic és, justament ara, el que és. Per quina raó, i a diferència de tanta altra gent, no et veus amb cor de contribuir a la il·lusió col·lectiva capaç de generar una valencianitat tan enfortida, tan enfortida, que poguera esdevindre nacional.
Per últim: no acabe d’entendre per què no mires Catalunya de la forma com la majoria de la ciutadania valenciana podria arribar a fer-ho: com la societat germana ―germana i punt― amb la qual està obert el camí de les joint ventures profitoses per a totes les parts. A Catalunya, diuen, n’hi ha prou gent que tot açò comença a entendre-ho: que saben que l’irredentisme català és un autèntic desastre donades les repercussions que té a València, és a dir, que ja coneixen que els grans beneficiats per les activitats del pancatalanisme tardà no són, de lluny, ni els valencianistes ni la nostra llengua pròpia... i compartida. Per cert, són les mateixes conclusions, si fa no fa, que Jordi Pujol va explicitar públicament en mig d’una de les cerimònies d’entrega dels Premis Octubre ja fa prou anys.
Sí: segons sembla són cada vegada més els catalans que, en guaitar cap al seu migdia, preferirien trobar-se de nassos amb un Poble Valencià sense les profundes escissions que tantes energies i possibilitats han malbaratat.
Benvolgut Eliseu que em vas tractar sempre tan magníficament, rep una ben forta abraçada.

dimarts, 30 de desembre del 2008

L'agenda del valencianisme polític, del 1918 al 2009.

Este post és una revisió, amb il·lustracions, i mínimes correccions i afegits, de «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», text publicat per mi en el llibre commemoratiu 90 anys de la Declaració Valencianista, editat per l’ACV Tirant lo Blanc el novembre de 2008:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf

1. UNES «PROVOCACIONS»El 14 de novembre de 1918, i en la primera pàgina del número corresponent del diari La correspondencia de Valencia, va vore la llum la «Declaració Valencianista». Fa molt de temps des d’aquell 1918, quan Europa encara fumejava endolada després de la «Gran Guerra» i es creïa en la possible instauració d’una pau permanent.


Des de les acaballes de la segona dècada del segle XX, s’han succeït unes quantes generacions de ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a les tres províncies que conformaren, amb límits prou aproximats, el regne de València.
Perdó: potser algú pense que la redacció immediatament anterior és una miqueta descarnada, massa asèptica, i no li’n falta raó. Intentaré de fer-la més compromesa:
«Des d’aquells anys han viscut ací, en tres de les províncies del Llevant, milions de membres de la nació espanyola».Ara sí: ara el compromís és molt evident perquè la redacció és profundament nacionalista... Nacionalista espanyola, òbviament, elaborada tenint en compte l’adscripció nacional que ―molt majoritàriament― ha abraçat el nostre poble en estes nou dècades transcorregudes des del 1918, i molt abans.





2. UNES «MATISACIONS»L’epígraf que acabeu de llegir no diu cap mentida, però ―tractant-se com es tracta d’un conjunt de «provocacions»―, tampoc no diu tota la veritat: és cert que des dels temps d’Alfons XIII com a rei constitucional fins a l’actualitat (quan el seu nét Joan Carles I regna a Espanya com a màxima expressió d’una monarquia constitucional i autonòmica), la immensa majoria de les persones que han passat ací les seues vides s’ha sentit part d’una nació compartida amb catalans, balears, andalusos, castellans, etc.
Però no és menys cert, que en l’altra cara d’esta moneda, s’ha mantingut també vigent una adscripció regional que ―sense posar en dubte ni la unitat de l’estat, ni la confluència «espiritual» dels valencians amb la resta dels ciutadans espanyols― ha servat i reinventat característiques d’una personalitat específicament valenciana.
He de remetre-vos a un dels nostres historiadors de l’última fornada, Ferran Archilés, per tal que s’endinseu ―si així ho desitgeu― en el món del regionalisme valencià, del fenomen que, amerat de valors i discursos de la Renaixença, i a més de perseverar en el seu propòsit de continuar com a bien entendido, acabaria fornint malgré lui bases per a les reivindicacions nacionalistes sorgides a la València anterior la victòria franquista [1].
[1] Ferran Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, València, 2007, pàgs. 143-185.

3. UNES «POSSIBILITATS»Menos da una piedra, sí: nació espanyola i regió valenciana, però també una constel·lació de propostes per a una comunitat nacional imaginada entre Oriola i Morella o, si ha sigut el cas, entre Oriola ―o Guardamar― i Salses.
Valencians prolífics, decididament. Noranta anys donen per a molt, abans, durant i després dels escrits de Joan Fuster. Fins i tot, per a somniar del Segura als Alps en un espai occitano-romànic (re)construït amb versos de trovadors i semblances culturals com a bandera.
Des d’ací, doncs, i molt sovint des del mateix interior de les creus de terme del nostre Cap i Casal, hem deixat volar el cervell en favor de Grans Occitànies, de Grans Catalunyes unitàries o confederals, de Grans Valències igualment irredentistes (ai! Cabdet...), i de Grans Espanyes, pluriregionals o no tant.








4. UNS CAMINS

En eixe sentit, que es redactara una declaració valencianista com l’enllestida el 1918 no és gens estrany, per més que s’ha d’intuir que sense el context internacional del moment ―«favorable» a les afirmacions dels drets de segons quins pobles entre els quals, però, mai estigué inclòs el valencià―, potser no hauríem disposat d’un testimoni tan interessant de l’efervescència a casa nostra de la qüestió nacional.
Per cert, en tota la Declaració Valencianista estricta (deixant al marge els comentaris publicats contemporàniament pels glossadors escollits ad hoc) només apareix en una ocasió alguna paraula derivada del terme llatí natio, al principi de la base tercera, quan es reconeix la compatibilitat de «l´Estat Valenciá», la seua convivència, amb la resta de regions i nacionalitats ibèriques en el si d´una «Federació Espanyola o Ibèrica». He de remarcar que l’orde de citació de les entitats territorials ibèriques en la Declaració Valencianista (DV des d’ara) és exactament el contrari del que s’utilitza en l’article segon de la Constitució espanyola de 1978: «nacionalitats i regions»...Siga el que siga l’orde referit, és ben cert que el text del qual hem commemorat el noranté aniversari assenyala uns camins que ―llevat d’alguns usos terminològics obsolets o de l’esment de circumstàncies històriques molt concretes― no poden semblar aliens a la militància del nacionalisme valencià dels nostres dies. De fet, la DV constituïx un programa nacionalista clàssic per a la nostra terra. Clàssic i allò que en podríem dir «assenyat»: autoafirmació nacionalitària, dret a l’autogovern mitjançant institucions a l’efecte, model federalista pel que fa a les relacions polítiques i fiscals en l’àmbit espanyol/ibèric, doble oficialitat lingüística, autonomia municipal, disposició favorable cap a les mancomunitats comarcals, previsió de lligams particulars amb altres territoris (l’expressió concreta és «podrà mancomunar-se»).



Passats quasi tres dècades de l’establiment de la Constitució espanyola «autonomista», més de vint-i-sis anys des de la promulgació del nostre Estatut d’autonomia, i més de dos des de la reforma del mateix, algunes de les «grans» reivindicacions de la DV són encara un objectiu a assolir si es participa d’un ideari polític nacionalista valencià. De segur que el lector hi pot trobar fàcilment els fets no assolits ...
Sí: no s’ha fet encara realitat tot el somni «assenyat» de 1918 encara que, ben certament, s’hi ha avançat molt i molt. Espanya ―ningú pot dubtar-ho― ja no és el que va ser, i els valencians (una «nacionalitat històrica» espanyola segons el text estatutari que ens ha quedat dels acords PP-PSOE de 2006) disposem d’unes estructures d’autogovern amb molt remarcables competències.




5. UNES REALITATS
Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.




6. UNES PERSPECTIVESLa passada commemoració del 90é aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, un document que és patrimoni immarcessible del nacionalisme valencià, m’esperona a imaginar este moviment participant en l’administració de la Generalitat (Valenciana) durant el segle XXI: només puc imaginar-ho, de moment, perquè la nostra ciutadania actual es mostra molt majoritàriament còmoda avançant cap a la versió autonòmica del bipartidisme general espanyol.
Però, tot i amb això, m’abellix realitzar l’exercici: com hauria de governar el nacionalisme privatiu en esta Comunitat Valenciana perplexa i complexa?
Probablemement, bona part de les línies-força del programa respondrien a les pulsions a l’ús dels nacionalismes perifèrics (de llengua romànica i «moderats») en l’àmbit espanyol:
a) finançament suficient i establiment d’una agència tributària, en l’horitzó d’un concert econòmic com el que fruïxen Navarra i el conjunt de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, quatre contrades que, en el seu moment, van mantindre’s com a fidels al·liades de Felip V (per cert que Josep García Conejos, comentarista de la base 3ª de la Declaració Valencianista, s’oposava als concerts de «Bascongades i Navarra» i a l’extensió d’esta figura econòmica);
b) remoció d’obstacles per tal d’aconseguir la plena igualtat ―de facto i de iure― entre les llengües oficials en la comunitat autònoma;
c) organització del territori que responga a les necessitats d’ordenació dels temps presents;
d) participació en la construcció d’una euroregió amb els altres territoris que convinga (i, en primer lloc, i tal i com preveia Lluís Cebrian Ibor, comentarista de la base 8ª de la DV, amb «Catalunya, Balears i Rosselló»);
e) aposta per la creació i potenciació de les infrastructures afavoridores del desenrotllamnet valencià;
f) conversió del Senat espanyol en veritable cambra de representació territorial;
g) presència de la Comunitat Valenciana en determinats àmbits de decisió de la Unió europea...





Però n’hi hauria d’haver més. Em permetreu que, abans de referir-me a les altres actuacions que hurien d’esperar-se d’un nacionalisme valencià amb responsabilitats de govern, m’escabusse en els records: Jordi Pujol va pronunciar fa uns anys a la ciutat de Castelló de la Plana una conferència. El dirigent català ja havia anunciat la seua intenció de retirar-se de la primera línia de la política, i a Castelló vam acudir un bon llistat de persones de tot tipus de pèl i ploma, entremesclats amb moltes persones que exercien la direcció del teixit econòmic de la demarcació septentrional valenciana. Això sí: en l’acte resultava clamorosa l’absència de representació lluïdora del PP de la Comunitat Valenciana, llavors ja ben ancorat en el govern autonòmic.
Pujol va inquirir els presents, des de l’escenari, amb paraules paregudes a estes: «vostès han de decidir si volen esdevenir la Califòrnia d’aquesta part de la Mediterrània (amb una economia amb presència força notable dels sectors més avançats tecnològicament, etc.) o, si pel contrari, el seu model és Florida».
Aquell «vostés» pujolià l’hauria d’haver respost algun membre del Govern valencià que, cas d’haver-se materialitzat a Castelló aquella vesprada, ens podria haver resolt el dubte a tots els presents. Però no: calgué esperar per tal d’obtindre’n una resposta. Calgué que passara un temps per tal d’adonar-se’n que des de l’administració popular l’aposta era ―vertaderament― Florida, és a dir, el model social i econòmic que ha trobat en la 32nd America’s Cup i en el Valencia Street Circuit de Fórmula 1 la seua màxima expressió publicitària fins el moment.



Un model, en tot cas, molt poc planificat: qui haja tingut la paciència d’observar les mutacions de la confluència entre l’Avinguda del Port de València i el moll de la ciutat (on s’ubica aquell mediocre monument que porta al cim una embarcació medieval esquemàtica) entendrà el que dic. Entendrà que les autoritats valencianes ―del Cap i Casal i de la Generalitat― no deuen dedicar massa temps a la planificació si, com és el cas, en els últims anys s’han succeït en aquella zona quatre o cinc ordenacions diferents, realitzades mitjançant obres de major o menor envergadura i canvis constants dels eixos viaris i dels complements corresponents.
Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!

El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.






7. UNS DESITJOS
El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat (nacional) Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.



dimecres, 24 de desembre del 2008

Moltes felicitats!

No sé en quina època els humans començaren a donar-li voltes al fet que s’esdevinguera el solstici d’hivern. No sé tampoc amb exactitud quan els romans ―fundadors de Valentia i d’Illici entre tantes altres coses― van revestir aquell moment de l’any amb l’advocació del Sol Invictus. I encara que ho he llegit en alguna banda, no recorde en quin moment el cristianisme va decidir que la Nativitat de Jesús havia de coincidir amb aquella festivitat de la religió romana...
Però en tot cas si recorde a mos pares, allà pel 1968, comprant en una papereria del Cabanyal un betlem de plàstic, i tornat a casa ben feliços d’imaginar-me entusiasmat per aquella adquisició. I també recorde les llagrimetes furtives que eixien dels meus ulls en posar el Jesuset, tan menut, a la caixa de cartó cada 6 de gener a poqueta nit: sóc un privilegiat perquè mos pares viuen, perquè he tingut una infantesa feliç i tranquila, perquè les meues festes de Nadal, Cap d’Any i Reis són, encara, com vull que siguen...
Però no tot pot ser sempre tan bonic: conec gent que en estes dates està patint perquè els pesa la incertesa per la salut dels pares, o perquè saben que és qüestió de dies que la vida del papà i iaio s’apague, o perquè tenen la ment molt ferida a causa d’una mort massa pròxima. Per no parlar de les tones de dolor, i de pobresa, i d’escarni, i de fam, i d’injustícia, que milions i milions i milions i milions de persones arrosseguen cada 25 de desembre amb independència que participen, o no, de les connotacions bonhomioses de les celebracions públiques de les festes de Nadal.
En uns dies tan pletòrics per a tants, els cervells de les nostres latituds haurien de pensar, ni que siga un poquet, en els congèneres que traguen saliva. No és qüestió d’amargar-nos el cava, obviament, sinó se saber-nos una miquiua humans i actuar en conseqüència (que de maneres, haberlas haylas). Felicitacions fraternes.

dijous, 11 de desembre del 2008

Com a militant del BLOC, com a valencià, com a ciutadà.

Ahir, davant una apel·lació anònima, vaig contestar que ara estic tenint uns dies molt ocupats en múltiples assumptes i que, per això, encara no he pogut llegir amb tota la tranquil·litat que mereix la ponència política del Bloc Nacionalista Valencià.
També li deia a l’anònim interlocutor que no dubtara que ho faré finalment: a més, i atenent a la meua recentíssima reincorporació com a militant del Bloc, ho faré amb particular interés.
En la meua resposta afirmava igualment que seré, per suposat, coherent amb el que porte escrivint i fent de fa mesos i que, arribat el cas, posaré la meua opinió negre sobre blanc. Sí: sóc del parer que el Bloc, en tant que força política amb vocació transformadora, ha d'apostar per connectar amb la societat valenciana realment existent (la realment existent ara, en el segle XXI, no en el segle XIII), i em pense que els passos donats en eixe sentit mereixen tot el suport.
Al tall de tot açò he pogut llegir una reflexió procedent del valencianisme polític jove. D’eixe nacionalisme valencià que s’expressa amb un solatge envejable i amb una absència de manies magnífica. Tenen no només la força de la joventut, sinó trellat i mètode. Són el futur no només perquè ens sobreviuran: ho són també perquè intuïxen per on poden anar els camins del pervindre.
No és imprescindible estar al 100% d’acord amb ells, és suficient llegir-los atentament i saber que van carregats d’arguments. Són imprescindibles i, potser llevat de matisos menors, tenen tota la raó si d’allò que es tracta és de ser veritablement últils a la societat valenciana. Tenen tota la raó si l'accent no el posem en satisfer, únicament, l’ego propi.
Podeu anar fent boca:
http://nocapencapcap.wordpress.com/2008/12/10/el-punt-dinflexio/